Les institucions comunitàries principals

Les Institucions de la Unió Europea (UE) són els organismes polítics i institucions en els quals elsestats membres deleguen part dels seus poders i sobirania. Amb això es busca que determinades decisions i actuacions institucionals provinguin d'òrgans de caràcter supranacional, la voluntat del qual s'aplica en el conjunt d'estats membre, desapoderant així als òrgans propis de cada país.

Com qualsevol estat, la UE disposa d'un parlament, un poder executiu i independent, que estan protegits i complementats per altres institucions.

En la presa de decisions dins de la Unió Eurpea hi intervenen principalment quatre institucions:

• Parlament Europeu: escollit de forma democràtica pels ciutadans de la Unió, és l'assemblea parlamentària i únic parlament plurinacional escollit per sufragi universal directe al món. Encara que intenta aparentar ser un valuós i democràtic òrgan de la UE en realitat sol és consultiu
• Consell de la Unió Europea (CUE): abans anomenat Consell de Ministres, és el principal òrgan legislatiu i de presa de decisions en el si de la UE. Representa als Governs dels Estats membres.
• Comissió Europea (CE): institució políticament independent que representa i defensa els interessos de la Unió en el seu conjunt, proposa la legislació, polítiques i programes d'acció i és responsable d'aplicar les decisions del Parlament i el Consell de la Unió. En principi la Comissió proposa les noves lleis de la Unió però són el Parlament i el Consell els quals les adopten.

• Consell Europeu: no confondre amb el Consell de la Unió Europea), format pels Caps d'Estat o de Govern dels Estats membres

Altres institucions:

-          Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE): garanteix el compliment de les lleis de la Unió, i a ell estan supeditats els poders judicials dels Estats membres.

-          Tribunal de Comptes Europeus (TCE): efectua el control de la legalitat i la regularitat de la gestió del pressupost de la UE.

(Ana Fraile)

Les Polítiques de Cohesió

3.2.3/3.2.4.

Els Fons estructurals de la Unió Europea són els instruments financers de la política regional de la Unió Europea.
Tenen tres objectius principals:
 Promoure el desenvolupament i ajustament estructural de regions endarrerides.
 Ajudar amb la conversió econòmica i social de zones amb dificultats estructurals.
 Promoure l'adaptació i modernització de les polítiques i sistemes d'educació, formació i treball.

Els Fons de Cohesió són els encarregats de finançar projectes relacionats amb el medi ambient i les xarxes transeuropees de transport i infraestructures en els Estats Membres de la UE el PIB (Producte Intern Brut) de la qual sigui inferior al 90% de la mitjana comunitària. El seu propòsit és reforçar la cohesió econòmica i social ajudant als països menys afavorits que participin en la UME (Unitat Militar d’Emergències), contribuint que s'apropin als criteris de convergència. Les ajudes que concedeixen aquests Fons són condicionals en el sentit que els Estats beneficiaris deuen aplicar un programa de convergència econòmica, i si no s'atenen a ell, això pot dur-los a la suspensió dels crèdits. Tots els projectes que es presentin deuen ajustar-se a la legislació comunitària vigent i atenir-se a les normes aplicables en matèria de medi ambient, competència i adjudicació de contractes públics.

(Lily)

La Ciutadania Europea

Durant el Tractat de Maastricht al 1992,es va decretar la Ciutadania Europea.

La ciutadania Europea és el dret de tota persona nativa de qualsevol pais membre de la Unió Europea a:

- Llibertat de moviment i de residència dins del territori dels Estats Membres.
- Dret a votar i a ser candidat a les eleccions al Parlament Europeu i a eleccions municipals en l'Estat Membre de residència.
- Dret a protecció diplomàtica i consular.
- Dret de petició al Parlament Europeu.
- Dret per adreçar-se al Defensor del Poble Europeu.
- El dret de residència comporta no tant sols el dret de domicili, sinó també el dret per optar a treballar en qualsevol posició (incloent-hi serveis civils amb l'excepció de posicions sensibles com ara, defensa).

El ciutadà Europeu té la possibilitat de viatjar per tots els països formadors de la Unió Europea sense necessitat de visat.

Països que formen part de la Unió Europea:

(Lily)

Els origens de l'Europeisme

A l'auge de l'europeisme hi van contribuir els Congressos Universals per la Pau (a partir de 1889), les conferències de l'Haia (1899 i 1907) que van acabar vinculant les dues iniciatives, sobre tot arran del final de la Primera Guerra Mundial, quan es va fer evident la necessitat d'avançar cap a una unió supranacional que evitara la repetició dels enfrontaments bèl·lics, i es va crear el moviment Unió Paneuropea (Viena, 1920) amb el recolzament de la burgesia empresarial i financera.
(Lily)

Finals del S.XIX

El S.XIX és un període que va des de l'any 1815 (Congrés de Viena), fins el 1914(començament de la Primera Guerra Mundial).

L'esclavatgeva desaparèixer en gran mesura arreu del món. L'electricitat, l'acer i el petroli varen iniciar la segona Revolució Industrial (1870-1914), que permeté a Alemnya, el Japó i els Estats Units a convertir-se en grans podtències, els quals no trigaren a intentar construir-se imperis propis. La Unió Soviètica i la Dinastia Qing a Xina fracassaren en el seu intent de mantenir-se en el mateix nivell que els seus rivals, la qual cosa portà tots dos imperis a patir d’intensos períodes d'agitació social.

El Manifest Comunista fou el programa teòric i pràctic, destinat a la publicitat de la Lliga Comunista, i una organització obrera internacional. Va ser redactat a novembre de 1847 per Karl Marx i Friedrich Engels, per encàrrec del partit.Assolí una gran popularitat entre el moviment obrer de la segona meitat del segle XIX i fou traduït a la major part de les llengües europees.Les polítiques que perseguien els partits comunistes de l'època inclouen: l'abolició del dret a la propietat i a l'herència i la col·lectivització dels mitjans de producció i transport. Aquestes mesures, serien implementades per un govern revolucionari (que Marx i Engels anomenaran Dictadura del proletariat) que seria el precursor del comunisme, una societat sense estat i sense classes socials.

El canal de Suez és un canal artificial que enllaça la mar Mediterrània amb la mar Roja a través de l'istme de Suez i aïllant la Península del Sinaí. El canal, que des de 1957 es troba en territori egipci, fou construït per Ferdinand de Lesseps entre els anys 1859 i 1869. Té una enorme importància per a l'abastiment europeu de petroli i pel comerç i permet la comunicació marítima entre Europa i Àsia sense necessitat de circumval·lar el continent africà pel cap de Bona Esperança (Sudàfrica).

La Conferència de Berlín és una conferència realitzada entre el 15 de novembre de 1884 i el 26 de gener de 1885 a la ciutat de Berlín. La conferència va ser convocada amb la finalitat de resoldre els problemes que plantejaven l' expansió colonial a Àfrica i resoldre la seva repartició.

(Lily)

Creació de la CECA

1. El Consell d'Europa.

El Consell d’Europa és una organització internacional d’estats europeus constituit al congrés del 7 de maig de 1948 realitzat a L’Haia (Països Baixos). No l’hem de confondre amb el Consell de la Unió Europea ni el Consell Europeu. Els dos idiomes oficials del Consell Europeu són l’anglès i el francès, encara que s’utilitzen altres idiomes com l’alemany, l’italià i el rus.

Pertanyen 47 membres (tots els països d’Europa exceptuant Bielorrússia i Kazakhasta, ja que no complien els requisits democràtics exigits pels membres.

Defensa els drets humans, la democràcia pluralista, la preeminència del dret i potenciar la identitat europea entre tots els seus ciutadants.

2. Conveni Europeu dels Drets Humans:

Va ser adoptat pel Consell d’Europa el 1950 però no va entrar en vigor fins 1953. Té per objectiu protegir els drets humans i les llibertats fonamentals. Permet un control judicial del respecte dels drets individuals (dret a la vida)

A fi de permetre un control del respecte efectiu dels drets humans, la Conveció va instituir el Tribunal Europeu de Drets Humans (en funcionament des de 1954) i el Comité de Ministres del Consell Europeu

3. Comunitat Europea del Carbó i l’Acer

La Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) va ser una organització econòmica internacional que està considerada com l’origen de l’actual Unió Europea.

El 9 de maig de 1950 Robert Schuman (ministre d’afers exteriors de França) va proposar organitzar en comú la producció del carbó i l’hacer dels països de l’Europa Occidental.

El suport rebut de l’alemanya Federal, Benelux i Itàlia va donar lloc a la creació de la CECA el 18 d’abril de 1951 al tractat de París.

Aquests sis països formaven un mercat únic per als productes i abolien les diferències en matèria de preus i transports.Això va portar a la desaparició d'obstacles en els intercanvis entre ells i una legislació i una política industrial comunes per ambdós sectors.

L’any 1969 es va fusionar amb La Comunitat Econòmica Europea i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica, formant el que es conegué amb el nom de Comunitats Europees

La CECA va continuar existint com a part integrant d'aquesta nova organització supranacional, ja que les Comunitats es van convertir en part de la Unió Europea, però el Tractat de Roma es va expirar l’any 2002. La CECA no va ser reemplaçada per cap altra organització sinó que les seves activitats i recursos van ser absorbits per la Comunitat Europea




(Ana Fraile)

Fin de la Primera Guerra mundial

3. El fin de la guerra
Tanto Austria-Hungría como Rusia (donde estallo la revolución que acabo con el zarismo), se produjeron graves situaciones sociales. En Alemania los grupos socialistas presionaban para la finalización de las luchas. El presidente WILSON de EEUU (que había entrado en la guerra en 1917) propuso un plan de Paz, que fue aceptado por todos los beligerantes, en 1918. El 28 de Junio de 1919. La paz definitiva fue firmada en Versalles.
La consecuencias mas importantes Austro-Húngaro, Alemán y Ruso.
La Paz De Versalles
El 28 de Junio de 1919, en el palacio de Versalles (Francia), firmaron la paz definitiva. Esta tarea fue confiada a una comisión formada por Wilson, presidente de los Estados Unidos de América, y Lloyd George, Orlando y Clemen Ceau, 1º Ministros de Inglaterra, Italia y Francia, respectivamente, quienes actuaba como representantes de sus estados.
Transformación política de Europa después de la guerra
La guerra transformo políticamente a Europa, se crearon muchas naciones, algunos estados recuperaron territorios; otros cambiaron la forma de gobierno.
Checoslovaquia y Yugoslavia, desprendidas de Hungría y Austria, respectivamente, surgieron como naciones independientes.
Polonia estaba repartida entre Rusia, Alemania y Austria desde 1975, se reconstruyo como republica.
De Rusia se desmembraron algunas provincias, formando varios estados independientes, también republicanos, como, por ejemplo, Finlandia, Estonia, Letonia, Lituania.
Otras naciones recuperaron territorios: Francia obtuvo Alsacia y Lorena, provincias que perdió en 1870, Servia recibió territorios de Bulgaria; Italia obtuvo Trento y Trieste, algunas islas del Adriático; a Grecia se le dio la Tracia y algunas islas próximas y Datzing fue declarada ciudad libre; a Rumania le fue cedida la Transilvania.
En pleno desarrollo de la guerra, a fines de 1917, estalla en Rusia la revolución bolchevique, que la transformo en la actual
República de los Soviets imponiéndose en ella el régimen comunista.
El Imperio alemán se convirtió en una republica socialista, y lo que quedó del austro-húngaro, en dos republicas independientes: Austria y Hungría.
El secular imperio de los turcos también paso a ser una republica y Grecia, monarquía hasta 1924, fue republica durante un periodo de 11 años, retornando a su anterior forma de gobierno.
La Liga De Las Naciones
A fines del siglo pasado, por iniciativa del Zar de Rusia: (Nicolás II, se celebró en la haya una reunión a la que concurrieron 26 naciones, con el fin de reglamentar la solución amistosa de los conflictos internacionales).
Queda constituida entonces el tribunal permanente de arbitraje, que intervino en muchos casos pero no pudo evitar los conflictos armados.
Con el fin, al finalizar la Gran Guerra del 1914-18, el presidente de los Estados Unidos, W. Wilson, propuso la creación de una sociedad de naciones. Se constituyo la liga de las naciones, con sede en Ginebra (Suiza), formada por los estados que combatieron a Alemania y por las naciones neutrales. Exigida en supremo Tribunal de Justicia Internacional, debía intervenir como árbitro en los conflictos entre naciones, las cuales acabarían sus fallos.
Esta entidad fracaso también en sus planes pacifistas.
Se Inicia La Guerra
El 1º de septiembre de 1935 se inicio la guerra, que finaliza recién en 1945.
Los ejércitos alemanes emplearon una táctica desconocida hasta entonces: la Alitzkrieg o "guerra relámpago" que consistía en la utilización de medios blindados (tanques) y bombarderos en picada.
Estos aviones, los famosos Stukas, arrojaban sus bombas y ametrallaban a la población civil al tiempo que hacían sonar una sirena lo que provocaba el lógico pánico.
En 1940 se firma el pacto tripartito entre las potencias del "Eje de Acero"(Italia, Alemania y Japón).
En 1942 Wano adherir Hungria, Rumania, Checoslovaquia, Dinamarca, Finlandia, China Nacionalista, Bulgaria y Croacia.
Francia e Inglaterra, en su primer momento enfrentaban la agresión.
Mas tarde, se unían a Australia, Canadá, Brasil, EEUU, India, Nueva Zelanda, Argel y otras tropas coloniales.
Este sector será conocido como el de los "aliados".
4. La segunda guerra mundial
Antecedentes:
Mientras dos grandes potencias discutían la aplicación del tratado de Versalles de 1919, había estallado en Rusia, dos años antes la revolución que puso fin al régimen Zarista que gobernaba aquella nación e implanto el comunismo, régimen en que el estado es el único dueño de todos los bienes, desapareciendo por lo tanto la propiedad privada. En Italia se sucedieron olas de agitaciones, huelgas y atentados, que terminaron en Anarquía.
El pueblo se quejaba del resultado de la guerra.
Surgió entonces la figura de Benito Mussolini, quien formo parte el partido fascista, al frente del cual marchó sobre Roma en 1922.
Mussolini estableció en Italia un régimen de dictadura que aseguro el orden, y promovió el trabajo y el progreso; paralelamente fue inculcando a su pueblo ideas de conquista que lo llevaron a apoderarse de Albania en los Balcanes y de Etiopía en África.
Alemania, las principal afectada por la guerra de 1914-18, no tardó en reaccionar contra las imposiciones de sus vencedores. Después de un periodo de crisis y desordenes, llego el gobierno de 1933, Adolfo Hitler, fundador del partido nacional Socialista o Nazi, erigiéndose en dictador.
De inmediato inicio la persecución contra los judíos y se fue anexando, una a una, mediante audaces y hábiles medidas, las partes del territorio alemán perdidas por el tratado de Versalles.
Al mismo tiempo incremento el Periodo Militar Alemán y se anexo Austria y Checoslovaquia. Hitler contó siempre con la adhesión de Mussolini, que llevo a Italia al desastre.
Inglaterra y Francia no tenían capacidad para reprimir los avances de las naciones llamadas del eje (Alemania e Italia), hasta que Hitler ordeno la invasión de Polonia el 1º de septiembre de 1939.
Tres días después, Gran Bretaña y Francia declaraban la guerra a Alemania.